Com gairebé sempre, se m’acumula la feina. Tinc una pila de llibres a la tauleta de nit. Sóc poc disciplinat: sé que hauria de llegir-los d’un en un, però no puc evitar començar-ne un quants a la vegada i anar simultanejant les lectures. Ara mateix, això és el que hi ha a la meva tauleta de nit:
- ‘El juego del Ángel’, Carlos Ruiz Zafón (sí, ho confesso, vaig cedir a l’operació de màrketing!)
- ‘El mito digital. Discursos hegemónicos sobre Internet y periodismo’, Núria Almirón i Josep Manuel Jarque.
- ‘La balada del café triste’, Carson McCullers.
- ‘Tom Waits. Conversaciones, entrevistas y opiniones’, Mac Montandon.
- ‘Mil cretins’, Quim Monzó.
Treballar a les nits a la ràdio té una màgia especial. La redacció és un desert. No hi ha les corredisses i l’estrès de la resta de la jornada. El ritme és tot un altre. De vegades penses que no hi ha ningú a l’altra banda. A les 4 de la matinada, com pot ser que algú m’escolti? Però sempre hi ha algú. Sempre. Un oient amagat a la foscor de la seva habitació, per exemple, o conduint d’un lloc a l’altre i buscant companyia o distracció, o fent una pausa abans de posar al forn el pa. Les notícies van passant, gairebé te les saps de memòria. De sobte es produeixen novetats: a Lima, a Pequín, a Washington. Allà el món està despert. Arriben teletips en anglès i en francès. La CNN emet un debat -l’enèssim- entre Obama i Clinton. El 3/24 ja comença a repetir blocs en diferit. Arriben els primers diaris: has vist quina portada treu La Vanguardia? I de sobte ja són les 6 del matí i a la Diagonal el trànsit torna a animar-se. El sol treu el nas i la redacció s’omple a poc a poc. És el final del dia, per a mi. Torno a casa amb el tren i, abans d’anar al llit, passo pel forn i compro esmorzar. El croissant que em cruspiré també l’ha fet algú que passa les nits en blanc. Solidaritat entre noctàmbuls.
