Nits de micròfon

Treballar a les nits a la ràdio té una màgia especial. La redacció és un desert. No hi ha les corredisses i l’estrès de la resta de la jornada. El ritme és tot un altre. De vegades penses que no hi ha ningú a l’altra banda. A les 4 de la matinada, com pot ser que algú m’escolti? Però sempre hi ha algú. Sempre. Un oient amagat a la foscor de la seva habitació, per exemple, o conduint d’un lloc a l’altre i buscant companyia o distracció, o fent una pausa abans de posar al forn el pa. Les notícies van passant, gairebé te les saps de memòria. De sobte es produeixen novetats: a Lima, a Pequín, a Washington. Allà el món està despert. Arriben teletips en anglès i en francès. La CNN emet un debat -l’enèssim- entre Obama i Clinton. El 3/24 ja comença a repetir blocs en diferit. Arriben els primers diaris: has vist quina portada treu La Vanguardia? I de sobte ja són les 6 del matí i a la Diagonal el trànsit torna a animar-se. El sol treu el nas i la redacció s’omple a poc a poc. És el final del dia, per a mi. Torno a casa amb el tren i, abans d’anar al llit, passo pel forn i compro esmorzar. El croissant que em cruspiré també l’ha fet algú que passa les nits en blanc. Solidaritat entre noctàmbuls.