Nits de micròfon

Treballar a les nits a la ràdio té una màgia especial. La redacció és un desert. No hi ha les corredisses i l’estrès de la resta de la jornada. El ritme és tot un altre. De vegades penses que no hi ha ningú a l’altra banda. A les 4 de la matinada, com pot ser que algú m’escolti? Però sempre hi ha algú. Sempre. Un oient amagat a la foscor de la seva habitació, per exemple, o conduint d’un lloc a l’altre i buscant companyia o distracció, o fent una pausa abans de posar al forn el pa. Les notícies van passant, gairebé te les saps de memòria. De sobte es produeixen novetats: a Lima, a Pequín, a Washington. Allà el món està despert. Arriben teletips en anglès i en francès. La CNN emet un debat -l’enèssim- entre Obama i Clinton. El 3/24 ja comença a repetir blocs en diferit. Arriben els primers diaris: has vist quina portada treu La Vanguardia? I de sobte ja són les 6 del matí i a la Diagonal el trànsit torna a animar-se. El sol treu el nas i la redacció s’omple a poc a poc. És el final del dia, per a mi. Torno a casa amb el tren i, abans d’anar al llit, passo pel forn i compro esmorzar. El croissant que em cruspiré també l’ha fet algú que passa les nits en blanc. Solidaritat entre noctàmbuls.

Primera plana

Les coses realment importants mai no sortiran publicades en primera pàgina. Per exemple, quan un gat et somriu i fuig. Això no és ni un breu a la secció de Societat. O quan sents una conversa dels veïns a través del mur i descobreixes que parlen d’amor, a la seva manera. De si anar al súper o a passejar. Això no mereix una columna. O quan la pluja ja ha escampat i, si pares bé l’orella, sents el ritme sincopat de les gotes suïcides que es despengen dels edificis i s’esclafen contra el terra. Us imagineu obrir un informatiu amb això? No, jo tampoc. Quina llàstima.